Com anell al dit

Llegeixo avui que les parets de Barcelona s’omplen de tags i que la proliferació de murals artístics ha caigut vertiginosament. Els agosarats que intentin enriquir els carrers de la ciutat s’exposen a multes importants. Per això, el factor temps és molt valorat, doncs fer un tag pot suposar uns minuts, mentre que un mural requereix una despesa considerable en temps i material. I tot per a què? Per a què després vinguin unes brigades de neteja de l’ajuntament i l’obra sigui més efímera que mai: un dia? dos? una setmana?...
I parlant de neteja, resultat que l’Ajuntament ha d’invertir més diners per suprimir els tags que quan es feien grafits artístics.
Sr. Hereu i companyia, facin-s’ho mirar. S’estan carregant –ja se l’han carregat- un motiu d’admiració de la nostra ciutat arreu del món, un actiu en forma d’art, i estan cobrint de gris la història del grafit a Barcelona.
Si hi hagués un canvi de color en les properes eleccions no crec que es modifiqués aquesta ordenança. Tant de bo. De moment, el meu desig per vostès és com el seu per als grafits. A veure si desapareixen d’una puta vegada! Els hi està com anell al dit.

A 80

Mogut pel record recent del debat que ahir es va dur a terme a l’Àgora, en el qual es posà sobre la taula el tema de la reducció a 80 km/h en tota la primera corona metropolitana de Barcelona, com a mesura per rebaixar la contaminació ambiental a la ciutat, avui n’he fet la prova.

Normalment em desplaço en transport públic (tren i metro), però avui m’he endut el cotxe fins a una determinada parada de metro. En el programa d’ahir es va dir que aquesta mesura era només una de les 73 previstes, i que de cap manera tenia un rerafons recaptador. Fins al desembre es farà un campanya de conscienciació, es canviaran els senyals de 100 a 80, es tendirà més cap a la divulgació que cap al càstig i consideren que serà prou el temps com perquè el conductor es desacostumi del 100 i s’acostumi al 80. No sé pas. Hi ha qui encara s’hauria d’acostumar al 100 i no al 140.

Jo, com que sóc aplicat i valoro el treball científic dels tècnics al servei de la Generalitat i l’Ajuntament, avui he començat a circular a 80.

Constato que no he avançat ningú, he estat avançat per tothom, fins i tot pels camions pesants. La llarga caravana de vehicles que ocupaven la part esquerra de la calçada i em superava em feia sentir com un avariat. Només em faltaven els llums d’intermitència per avisar que el que em passava era quelcom anormal. “Anormalitat”, ara! Aquesta és la paraula. Molt hauran de canviar les coses, molt haurem de conscienciar-nos, molt haurem de pagar i molt hauran de recaptar.

Jo ja he començat l’aprenentatge, cada dia ho faré. Si veieu un vehicle lent sense cap problema aparent, sóc jo; no toqueu el clàxon, si us plau, si no és per enviar-me una salutació: Ei, Belart, paciència, ja arribaràs!

Al cotxe, 1963
Roy Lichtenstein