Va per tu, Maria.

Va per tu, Maria. Perquè hi arribàrem els que poguérem, però allí hi vam anar a raure. Primers moments d'expectació, de salutacions, de veure els que no assistiren a l'anterior cita. Bé es cert que aquesta vegada no vam ser tants com l'altra, però jo ho miro des d'un altre punt de vista, van venir tres de nous. Ups! Nous? Semblo un passerell, amb la quantitat d'anys que fa que ens coneixem...

Va per tu, Maria. Perquè la taula pren el caliu que mereix per a l'ocasió. Davant la correcció del menjar, més aviat modest aquest cop, la salsa la posàreu vosaltres. Ai, clar, vosaltres, vull dir les dones. Guaiteu la Cris com no para de garlar, de moure's, tot un nervi que contagia electricitat, bon rotllo i alegria. I l'Helena que explica que a Austràlia no hi va veure cap cangur, però sí que recorda cosetes del passat que pocs sabien... ehem. I tu, Maria, que ets com la moderadora del gran debat, sempre amb la paraula apropiada per enllaçar les temàtiques i arrencar el somriure que, per cert, gens costa d'extraure-nos-el. I és clar, l'Ana, com les núvies, es fa pregar i arriba a última hora, ep, això sí, a temps.

Va per tu Maria. Perquè acabat el primer round passàrem a la platea, vull dir al Pub, i encetares una moda que havia de perllongar la tarda: els batuts de pinya. I es veu que van tenir èxit perquè s'hi apuntaren ràpid. I ves per on que me n'adono que n'hi ha un que em fa patir... tanta coca-cola no deu ser bona, però el Rafa hi està enganxat. Tan jove! I en un moment, o a mi m'ho va semblar, uns que desapareixen i altres que arriben. Segur que van coincidir, tot i que no em feu dir com va anar la cosa perquè el perjudici neuronal començava. El meu vull dir. El fet és que el Marc -quina bèstia de tio, fer-se 20 km just abans de quedar- ja no hi era, i el Pic (eheheh) va i es deixa les ulleres de sol. I arriba l'Enric i més tard el Chus... mmm, vaja un engrescador. Amb l'Enric, això ho dic en veu baixa, parlem de política, però no gaire, simplement el just per renegar una mica que tant de somriure cal dosificar-lo.

Va per tu, Maria. Perquè em trastoques els pensaments tot i la sedació del llúpol fermentat. Em parles d'escrits, de costums quotidians que m'involucren i fas renéixer una necessitat una mica adormida, i aquí estic jo, i tu llegint, espero. Que sàpigues que la necessitat aquesta és com el temps, però de vegades no tens coses a dir, o sí, però no saps com dir-les, vols que siguin d'una manera i et surt un bunyol, i s'acaba deixant-ho córrer, pensant que demà serà un altre dia, i demà penses el mateix.. fins que ja fa un mes, i potser dos.

Va per tu Maria. Perquè tant de líquid precisa de sòlid i decidim anar a la Rambla del Raval a fer un Dürum. Sí, i el Rafa també, era bo, eh? El camí és sinuós perquè l'Ana agafa les rendes i jo al darrera (una altra vegada?, penso). Fem un parell d'intents i finalment acabem en l'interior de la Capadòcia, vaja un turc. Fa calor, ja no sé si és la temperatura o les meves cèl·lules que ja no saben com estar-s'hi. Les converses ja em sonen llunyanes. Malgrat tot parlo amb tu, Maria, i em reconforta el teu diàleg. Me n'adono que tots mengeu pites, i jo l'únic que fa un dürum. La Cris té seriosos problemes per afrontar una envestida al seu entrepà, no sap per on començar, i el que és més greu, un cop començat no sap com seguir. Crec recordar, i no hi posaria la mà al foc, que s'enduen el sopar de la Cris i encara no s'ha menjat la meitat.

Va per tu, Maria. Perquè el martelleig s'instal·la definitivament al meu cervell. Cada cop és més intens. Ja penso en una retirada, però el Jordi, galant com sempre, no vol deixar quatre belles senyoretes que acabin soles la festa. Decideix unir-se al Chus... i arrossegar-me a mi. A partir d'aquí tinc poc a dir. Ah, si! Hi ha una foto que ho defineix tot i que afortunadament no la tinc. És trist ser un blanc tan fàcil en el PipaClub.

Va per tu, Maria. Perquè arriba l'hora de “fins la propera” i encara estàs allí, com tots els que hi érem. El comiat va ser tranquil, sense emocions com l'anterior trobada, almenys per mi. I és que sé que ja hi ha data per la propera. Aquesta vegada, però, no espero que siguem 20, ni tan sols 15. Simplement serem els que arribem, com avui, com ahir, com sempre.

Va per tu, Maria. Perquè... moltes gràcies.

El millor dinar

Dissabte vaig rebre una trucada d’un bon amic, el J. És d’aquelles persones imantades, que dic jo, perquè sempre es troben amb algú. Doncs em va dir que si m’anava bé, dimarts podríem quedar per dinar amb una persona que feia molts i molts anys que no veia. Li vaig dir que em donés alguna pista i no va caldre estirar gaire la corda per què em digués que es tractava de l’A. Després, un petit sotrac.

En penjar l’aparell, vaig recordar l’A. més de vint anys enrere, just la darrera vegada que la vaig veure. Era d’aquelles noies que ho tenien tot: bonica, intel·ligent i de tracte afable. Com seria ara? Hauria canviat gaire?

A la trobada s’hi afegí el M., un altre bon amic. El J., el M. i jo ens veiem sovint, potser un parell o tres cops l’any. Però l’A. no l’havíem vist mai més després de l’escola i, és clar, per nosaltres era el gran atractiu i la gran incògnita..

El dimarts, ens vam trobar els tres nois primer, no amb cap pretensió, sinó per ordre d’arribada. Jo vaig ser el primer en ser-hi i cada vegada que mirava la boca del metro i en sortia un noia em preguntava si seria l’A. Aparegué el J. i tot seguit el M., només faltava ella.

Al xamfrà del davant el J. la va reconèixer. Vam anar els tres al seu encontre i les abraçades i petons van anar precedits de somriures sincers. Mentre anàvem al restaurant l’A. ens va dir que no havíem canviat, que seguíem igual. El savoir faire de les dones i l’elecció de la paraula justa en el moment precís ja van advertir-me de quina A. se’ns presentava.

Tot dinant, ens vam posar al dia, i el que més em va cridar l’atenció és que l’A. es va obrir fins al punt de revelar-nos experiències vitals d’un passat recent que segurament jo m’hagués guardat al meu interior. Vaig sentir en aquell instant que realment estàvem entre amics de tota la vida i que només havien passat una vintena d’anys sense veure’ns. Els episodis i les anècdotes s’entrellaçaven a mesura que arribaven als nostres records com un impacte sobtat. Una cosa portava a l’altra i l’aparició d’amics comuns ens feien preguntar-nos per les seves vides, algunes més properes i d’altres totalment oblidades, fins al punt que en ocasions ja no recordàvem els seus noms; bé el J. ho recorda tot de tothom.

Si alguna cosa caracteritza el M. és per ser molt calculador i previsor. Sol programar molt bé les situacions i treure’n el màxim profit. En un dia com aquell no podia ser d’una altra manera. En un punt del dinar va treure una màquina de fotos i, gràcies a ell, vam immortalitzar una jornada que, personalment, la considero intensa i plena de sentiment.

En l’hora del comiat, les abraçades i els petons van repetir l’escena un parell d’hores abans viscuda, amb la diferència que un buit s’instal·lava en algun lloc de mi.

Mentre s’allunyaven carrer avall, em vaig adonar que aquella trobada havia estat més important del que em pensava. Era com tornar al passat des d’una perspectiva actual, amb les mateixes persones redibuixades d’adults en un llibre la portada del qual les figures eren les d’uns adolescents.

L’A. segueix sent la noia bonica, intel·ligent i de tracte afable. Ara també la intueixo segura de sí mateixa, decidida i una mare sensacional. El M. treballa a uns 20 km. de Barcelona i em va dir que hi havia persones per les quals pagava la pena fer l’esforç de desplaçar-se. Hi estic totalment d’acord.