Takashi Murakami

Avui penso dedicar aquest post a l’altre Murakami, al menys conegut, al que es dedica al món de l’art. De l’Haruki ja n’he parlat, ara toca en Takashi.

La seva ja llarga trajectòria en l’àmbit artístic barreja elements de la tradició japonesa amb l’estil que adopten els manga. No obstant, beu del Pop Art i en alguns dels seus treballs s’hi endevina una petjada surrealista, com en l’obra Tan Tanbo (dreta) en què jo hi veig un Miró a la japonesa.

Murakami és el culpable del moviment artístic superflat, que podríem traduir com "superpla", que es basa sobretot en la bidimensionalitat de les obres. Hi deu tenir molt a veure l’empresa que va crear amb el nom de Kaikai Kiki, amb un doble objectiu. En primer lloc, una organització que és capaç de mantenir més de cent persones segur que d’entre tots sorgeix la millor qualitat per a la seva pròpia marca; però, a més, també compleix amb la sempre satisfactòria projecció de nous joves valors de l’art.

En aquest sentit, Takashi Murakami ha estat sovint comparat amb Warhol i la seva “The Factory”, tot i que, sense jutjar-ne els resultats, els medis són ben diferents: disseny a través de les noves tecnologies.

Bona part de la seva obra té un fort component cromàtic, així com un punt provocador i escabrós que estimula l’interès de l’espectador a través de la fórmula sempre efectiva de la transgressió.

My lonesome cowboy, 2001

Takashi Murakami

Al metro (II) - Surrealisme

Rendit per la feina i la poca son, m’assec en un dels vagons de la Línia 1. Començo a llegir fins que me n’adono que he de rellegir el mateix paràgraf tres cops. Guardo el llibre a la bossa i em deixo anar al lleuger sacseig del tren, dolç somnífer. A la següent parada ja tinc company de seient, un home gran que sembla que no hi hagi de caber. Amb el seu volum és inevitable no envair terreny aliè, però no li tinc en compte. Em vaig adormint i despertant a mesura que el cap perd l’equilibri i se’m precipita cap endavant, al costat o on sigui.

Unes quantes parades després, noto un alliberament que em fa obrir els ulls, potser no dormia, però així també es descansa. El volum seu just davant meu, car ara tenim els quatre seients per tots dos. Li ho agraeixo. Ara que el veig millor penso que porta uns texans, unes bambes i la part de dalt d’un xandall. També constato que porta barba de tres dies... tanco els ulls...

Els obro... ep! Què passa! El volum m’està mirant fixament, semiincorporat. El mal parit m’ha espantat, és borni el molt cabró. No cal dir que la son ha baixat abans d’arribar a la parada, mentre veig els moviments previs a l’inici d’una conversa. Ai, ai, ai... penso.

-Eh, perdona, esoh zapatoh que lleva tieneng algúnnnombre?
-??
-!!
- Se refiere a alguna tipología, como mocasín, por ejemplo?
- Sí, bueno, si tieneng unnnombre, sabeh?
- No, que yo sepa, simplemente... zapato – ves per on la obvietat que acabava de sortir de la meva boca. M’estava posant al nivell.
- Ej que molang, llevo un rato mirándoloh y songgguapoh. Así que voy a cualquier zapatería y loh pido y yastá, no?
- Bueno, supongo, de este tipo hay muchos modelos.
- Vale, graciah, eh! Muy amable.
- No, de nada, de nada.

Somric, no se me’n va en tot el trajecte. El miro, em mira. És ben borni, el cabró, quin ensurt. I quines ulleres de Freixenet que porta. Somric, no se me’n va. El miro, em mira. S’aixeca, em dóna la mà:

- Muchah graciah. Si un dia me ve por Berviche seguro que loh llevo. Graciah, eh!
- De nada, ya me fijaré.

Somric mentre m’envolta un núvol de surrealisme.

Sabates de pols de Diamants, 1980
Andy Warhol

Fa 40 anys

La immortalitat del Che es deu no tant als seus actes sinó a la seva imatge. I tot pel fotògrag Alberto Korda, en realitat Alberto Díaz Gutiérrez, quan el 5 de març del 1960 captura la imatge de la seva vida, més ben dit, de la vida del Che als ulls de la posteritat.

Alberto Korda, 1960

El 1967, aquesta fotografia arriba a Europa de la mà de l’editor Giangiacomo Feltrinelli, és clar, fou l’any de la seva mort, un dia com avui, un nou d’octubre. L’any següent, el 1968, apareix una altra imatge del Che més idealitzada i en un estil més pop-art, en format pòster, aquest cop l’autor en fou Jim Fitzpatrick, que es veurà amb molt bons ulls per encapçalar les iniciatives i moviments estudiantils que brollaren arreu d’Europa aquest mateix any.

Warhol, diuen, va fer justament després de veure el pòster de Fitzpatrick una altra versió del “Che”, a l’estil Monroe. En canvi, altres s’omplen la boca per atorgar aquesta versió a Gerard Malanga, i que Warhol, en comptes de denunciar la maniobra de Malanga, es limità a estampar-li la firma i embutxacar-se el rendiment posterior.

Andy Warhol

I mentre el Che passava de ser un heroi a un gran negoci... jo encara no hi era!