Un altre concepte d'art

Aquest blog de vegades ha dedicat el seu espai a comentar aspectes relacionats amb l'art. Darrerament, però, aquest camp ha estat relegat al fons del calaix, per res en especial, circumstàncies de la vida.
Avui vull reprendre la passió per l'art, encara que no en els termes més tradicionals... ni contemporanis. M'explico.
Des del dia 29, el dia després de les eleccions, planes de diaris i pantalles de plasma s'ompliren amb l'exhibició del Barça davant el Madrid. Els comentaristes, amb cara de babaus, imparcialitzaren les cròniques al mateix temps que redactors mullaren llurs papers (o el teclat dels seus ordinadors) a mesura que parien les cròniques . Tot és complaent pels aficionats blaugranes i ningú dubta que el Barça va escriure una nova pàgina en la història de l'art. Desmesurat? Sens dubte, però, perdoneu, algú ho havia de dir...
Tanmateix, el cert és que no solament l'art és assimilat per l'esport, sinó que quan toca parlar de gastronomia sovint també se sol utilitzar l'argot artístic i es tendeix a incloure-la. Tan sols falta arribar al paragone de l'Edat Moderna per veure quina d'aquestes disciplines és la que ha d'estar en primer lloc dintre de les arts.
Sigui com sigui, i arribats en aquest punt, la conjunció d'aquests dos camps que criden a ser admesos dintre del club selecte de l'art, ha tingut un fruit inesperat. És la combinació del bon gust, si més no, de l'encert i de l'oportunisme també. I com no, de l'exageració, per alguna cosa som un país netament mediterrani.
L'escletxa de l'èxit és molt prima, però molt sucosa si els feligresos estan disposats a seguir el dogma en qualsevol de les seves manifestacions:
http://moritz.com/5a0

Maurici!?

És ben cert que les coses més evidents moltes vegades no es veuen, però algunes es beuen. M'explico.
Qui em coneix una mica, sap de la meva passió per l'escuma i més concretament per la Moritz. Avui, la Natàlia m'ha fet saber que l'èxtasi que experimento en cada glop moritzenc és com si fos mauricenc, doncs Moritz és Maurici. I dic que és evident perquè fonèticament és molt similar al Maurice francès, sense aguditzar-lo, però.
Així, mentre em foto una Moritz el que faig realment és engolir-me un Maurici. Això que en principi pot crear algun conflicte, no només perquè per mi no és el mateix intimar en femení que en masculí, sinó perquè moltes de les imatges, ideals i experiències ara agafen un nou matís, en realitat no ha de canviar la nostra relació. En absolut. És com quan comences a festejar amb la parella, que al principi tot és bonic i ple de gràcia. Amb el temps, afortunadament, l'estat d'idiotesa va desapareixent i vas descobrint la veritable persona amb la que decideixes compartir, per un temps sempre indeterminat, anys de la teva vida.
La Moritz em va seduir i, en assaborir-la, em va conquerir. Segueixo estant atordit després dels anys, i el fet que hi hagi un Maurici amagat no és suficient per trencar un idil·li que, com el més gran i estúpid dels enamorats, no vull que mai desaparegui.
Ich liebe dich!

Ars Magna

La millor forma d’endegar un projecte és envoltar-se de les persones més adients, almenys les que t’asseguren la il•lusió i les ganes de tirar-ho endavant. La resta... només cal deixar fer.
I així va ser com dimarts, entaulats en un bon restaurant, s’assentaren les bases d’aquest projecte que ben aviat veurem néixer... però ja en parlaré d’això, ara no toca, que diu aquell.
El veritable motiu d’aquest escrit té a veure amb el passat, reviscut aquella nit. No sé si en Dani estarà d’acord, potser opina que no n’hi ha per tant, però jo crec que ell i jo compartim més coses que no solament l’afició malaltissa per un joc de taula concret. Per començar som bons cervesers, i això ja dóna un plus de sintonia entre dues persones. És bonic comprovar com davant teu s’asseu algú que demana un Moritz, i no pas una cervesa. He de confessar que aquella nit, mentre esperàvem l’arribada dels altres comensals, ens vam demanar unes cerveses, i l’aparició d’en Dani amb la distinció de la Moritz em va fer pensar que aquell era un home com cal.
Mentre sopàvem, debatíem, alçàvem la veu, rèiem, queixalàvem, bevíem, escoltàvem... Tot d’una, en Dani treu els estris que havia d’emprar per practicar l’ars magna i, automàticament, deixo de prestar atenció a la conversa per mostrar-me totalment absort amb l’activitat que preparava el meu amic. Anys enrera jo també ho feia i, amb aquesta excusa, li vaig demanar si us plau que m’ho deixés intentar a mi. Com és tot un cavaller, no sols no s’hi va oposar sinó que m’hi va animar.
Els dits matussers fruit de la poca pràctica i el neguit del novell es barrejaren i s’aliaren per plasmar que altres temps foren millors. No obstant, potser podria considerar-se una conducta apresa, els procediments per elaborar el producte final van ser més o menys correctes i, a la fi, vaig poder ficar-me’l a la boca i, una vegada encès, fer-hi la primera calada.
Dimarts va ser una cigarreta, com en altres temps, amb la petita diferència que abans solíem adulterar-la... ves que us he de dir! D’allò sempre n’havia dit l’ars magna. I aquesta nit memorable, i gràcies a en Dani, la vaig tornar a practicar.

Llucia Ramis

M’hi vaig quedar atrapat des del principi. Na Llucia Ramis fa un retrat de la societat catalana dels postadolescents amadurats, és a dir, d’aquella generació que en arribar als trenta troben que han passat els anys i la seva situació dintre el món que els envolta està encara per decidir. I és que, mentre les institucions del país venen una imatge d’una Barcelona moderna, cosmopolita, plena d’oportunitats... la realitat és que la mateixa Barcelona empeny els que l’han viscuda i estimada des de sempre fora dels seus límits.

Les dures condicions laborals i l’especulació urbanística afloren en una novel·la escrita en primera persona, com no podia ser d’una altra manera, perquè l’autora ho viu massa en la pell com per deixar que el fil el vagi guiant una altra agulla.

Un llenguatge planer, sense pretensions, clar i directe, fan que es tiri per terra el vell i massa gastat argument de què el català és una llengua carrinclona. És potser perquè els escriptors que més publiquen no representen el canvi generacional continu que s’esdevé en tot moment històric. Falta frescor literari, crítica, nous valors... I és precisament el que he trobat en aquesta novel·la, endolcida, a més, per l’acaronament mallorquí d’una escriptora que posa el dit a la nafra d’un malalt que es vesteix, justament, per amagar i ignorar les immundícies que va conreant.

A més, coincideixo amb ella en moltes coses, però sobretot en una... Diu així:

Vaig fins a la plaça del Macba, on uns dominicans aprenen a ballar fent cabrioles a les escales, i on volen els skates; les terrasses de l'Horiginal i del bar del costat també són plenes de gent. Seguesc caminant fins a l'Almirall, i hi entr. Al sostre, dos ventiladors més ornamentals que útils es queixen mentre volten pesadament. A les parets s'acumulen objectes de navegació, falsos fanals d'oli, un escafandre. Deman una MORITZ i m'assec en un dels bancs que hi ha al fons del local desitjant no trobar ningú conegut. Faig un cop d'ull al voltant, i no, no conec ningú. Aleshores encenc el penúltim cigarret, i faig un glop a la cervesa...