J'Accuse

Fa uns mesos, en Peter Greenaway va impartir una Master Class al MNAC en motiu de la presentació de la seva nova pel•lícula “Ronda de Nit”. Fascinat pel tractament que fa del quadre homònim que va pintar Rembrandt el 1642, vaig decidir que l’havia d’aconseguir i, efectivament, pocs dies després ja la tenia al meu poder. Ara dorm en algun racó de l’ordinador... encara per veure.
Avui he tingut l’ocasió de veure un documental sobre aquesta pel•lícula explicat en veu pròpia del director. Ha estat gairebé una hora i mitja d’arguments i conjectures més o menys demostrades sobre el que realment representa el famós quadre de Rembrandt. Com sempre, Greenaway aprofita el seu treball per demostrar que la societat actual és analfabeta en la lectura de les imatges, acostumada a interpretar els textos i deixant perdre’s la informació i les interessants lliçons que amaguen moltes imatges de diferents tipus i formats.
Sota la innocent aparença d’una escena per ressaltar la importància de la milícia d’Amsterdam en una època, segle XVII, en què aquesta ciutat concentrava bona part del poder econòmic i artístic d’occident, s’hi amaga l’acusació d’un assassinat que el propi pintor denuncia a través de la imatge. Hi ha 34 personatges reals, amb nom i cognoms, que representen les famílies benestants i poderoses de la ciutat, que pertanyen a l’aristocràcia i l’alta burgesia.
Greenaway analitza cadascun dels personatges i els exposa als ulls de l’espectador per anar confeccionant la teoria d’una conspiració que havia d’acabar en un assassinat. Utilitza totes les pistes que Rembrandt diposità a Ronda de Nit a través dels gestos, símbols, objectes, mirades, posicions, etc. El mateix pintor està allí, barrejat entre els diferents personatges com a testimoni d’un fet que, tanmateix, havia de significar la caiguda de la seva popularitat i prestigi. Com havien de deixar que un simple pintor acusés gent tan poderosa? Les maniobres per acabar amb la fama del pintor més rellevant de l’Amsterdam d’aquell moment el portaren a haver d’instal•lar-se a les afores, és a dir, a sortir de la vida pública i condemnar-se a l’oblit i a l’abandó.
Sens dubte, aconseguiren tancar un cas per salvaguardar els seus privilegis, però que amb el pas del temps, 4 segles més tard, Greenaway ha volgut tornar a obrir i mostrar al món sencer el que al seu parer va ocórrer l’any 1642 a la ciutat d’Amsterdam.

Ronda de nit, 1642
Rembrandt

Déjame entrar

En sortir les lletres de crèdit, em vaig descobrir a mi mateix amb un mig somriure als llavis. És el regust de la qualitat; sí, té molt bon sabor.
“Déjame entrar” (Lat den rätte komma in), en VOSE, és una esplèndida pel•lícula sueca que ja temo que els nordamericans en comprin els drets i l’adaptin al seu estil simple i ple d’efectes.
De moment, però, això no ha passat i Lat den rätte komma in intenta explicar la relació impossible entre dues existències diferents, les quals han trobat un punt d’unió, de comprensió mútua i de compatibilitat. És el valor del compromís adquirit i de l’amor incondicional, malgrat el patetisme d’una realitat contundent.
En aquest film s’exploren les sensacions de l’adolescència vers la por, la magnitud de l’enfrontament al més fort, la fragilitat de la família... però també de l’afecte i de la descoberta que, per fi, hi ha algú que és capaç d’encuriosir i de compartir fílies i aversions.
És també la pel•lícula de l’elecció, de canviar la grisor d’uns dies sempre iguals per arriscar-se a l’aventura d’escollir un futur incert, però totalment previsible.
I, sí, és també una història de vampirisme, no entesa des de la monstruositat, sinó des de la naturalitat. Anne Rice, amb les seves Cròniques Vampíriques, ja va explotar la relació del vampir humanitzat, un ésser amb sentiments i respecte vers un passat més o menys llunyà, un passat humà; ara les seves víctimes. Aquell vampir de Entrevista con el vampiro, Louis, encarnat per en Brad Pitt, estava en contínua lluita entre els seus remordiments i les seves necessitats. La sèrie actual True Blood, també ofereix aquesta sensibilitat en el personatge de Bill Compton, decidit a alimentar-se només amb “V”, sang sintètica.
La proposta sueca és una altra. El tractament de la soledat, el trencament de falces creences, la supervivència des d’un punt de vista de normalitat, fent front a les barreres que ha de salvar un vampir, però sense exageracions ni mesures estrafolàries. I tot en un context particular, en un ambient fred, nòrdic, on la seva gent s’ha de refugiar a les tavernes prenent cerveses fins que en surten mig borratxos, just per anar a dormir, i un cotxe amb un home gran i una nena arriben per instal•lar-s’hi, allí, en aquell barri humil, sense excessos.
Tanmateix com el film, només amb l’argument d’una bona història que va de menys a més, sense explicitar, sinó descobrint i deduint a mesura que tot es va desenvolupant.
I quins ulls! No us la podeu perdre...