L'embolcall

Érem a casa els pares i la nostra pubilla era ben xica, tot just feia poc que ja parlava. L’àvia li havia comprat un regalet i el va deixar sobre l’armari del menjador en una prestatgeria una mica elevada, fora del camp de visió habitual. El cas és que mentre la petita aclaparava totes les atencions dels grans al bell mig de l’estança, la seva mirada es va dirigir cap a dalt, com atreta per un magnetisme misteriós.

Els altres, nosaltres vull dir, xerràvem i li fèiem festes, però ella, conscient de què allà dalt s’hi amagava alguna cosa, de tant en tant hi dedicava una ullada. Els grans estàvem massa embadalits amb ella per advertir les inquietuds creixents que se n’apoderaven, fins al punt que es decidí a parlar:

- És bonic allò, eh!

Mentre el seu ditet dirigia les nostres mirades cap a l’objecte descobert, la nostra admiració per tan subtil frase va arrencar somriures i exclamacions diverses. La resta no importa, l’embolcall és el que va despertar l’interès, la curiositat, l’estímul.

Aquest any que ha d’entrar desitjo que sigui també un embolcall. El que ens anem trobant a dintre a mesura que transcorri el temps s’ha d’entomar de la millor forma possible. Com sempre, hi haurà bons moments i d’altres de no tan bons. Però la lluentor de l’embolcall, la desconeixença i l’esperança de descobrir el que hi ha dintre, ha de remoure el nostre interior, voler que tot comenci i esperar amb il·lusió que el regal, el nou any, sigui ben profitós i ens aporti més moments de satisfacció que dels altres.

Un record molt especial vull dedicar a en Miquel. Ha decidit quedar-se en el 2009, ennegrint els darrers dies de l’any de la seva família. A la Teresa, a la Vanessa i al Miquel, només els desitjo que vagin obrint l’embolcall del nou any i trobaran, seguríssim, el motor que els ha de portar als nous reptes de la vida.

Bon any 2010 per a tothom!

Perspectiva

Miro cap a dalt i veig que ja queda poc. Unes hores, només. Després, la perspectiva canviarà i s’omplirà tot d’intencions i voluntats que ressonen novament cada vegada que assoleixo el mateix cim.
En canvi, ja no em sorprenc si alguns d’aquests propòsits queden en l’oblit o en la hivernada pròpia de l’època, ca. Tampoc sóc tan il•lús d’encetar el nou camí amb tanta consciència de canvi, sinó més aviat no vull deixar de sentir aquella il•lusió que s’experimenta quan es comença una cosa nova. Ja s’encarregarà el dia a dia de calmar l’eufòria inexistent, si de cas.
Quan arribi a dalt, miraré al voltant i veuré les cares dels que estimo i em tornaré a sentir afortunat. La primera passa en el nou curs la penso fer ferma, més que res perquè potser els efluvis dels darrers minuts m’ennuvolaran la vista i el cervell. El més important és tenir els estímuls per tirar endavant i seguir pujant, tant amunt com es pugui, mesurant les passes sense voler avançar massa de pressa.
Tinc l’estímul i vull seguir caminant. Què més vull?