Al metro (II) - Surrealisme

Rendit per la feina i la poca son, m’assec en un dels vagons de la Línia 1. Començo a llegir fins que me n’adono que he de rellegir el mateix paràgraf tres cops. Guardo el llibre a la bossa i em deixo anar al lleuger sacseig del tren, dolç somnífer. A la següent parada ja tinc company de seient, un home gran que sembla que no hi hagi de caber. Amb el seu volum és inevitable no envair terreny aliè, però no li tinc en compte. Em vaig adormint i despertant a mesura que el cap perd l’equilibri i se’m precipita cap endavant, al costat o on sigui.

Unes quantes parades després, noto un alliberament que em fa obrir els ulls, potser no dormia, però així també es descansa. El volum seu just davant meu, car ara tenim els quatre seients per tots dos. Li ho agraeixo. Ara que el veig millor penso que porta uns texans, unes bambes i la part de dalt d’un xandall. També constato que porta barba de tres dies... tanco els ulls...

Els obro... ep! Què passa! El volum m’està mirant fixament, semiincorporat. El mal parit m’ha espantat, és borni el molt cabró. No cal dir que la son ha baixat abans d’arribar a la parada, mentre veig els moviments previs a l’inici d’una conversa. Ai, ai, ai... penso.

-Eh, perdona, esoh zapatoh que lleva tieneng algúnnnombre?
-??
-!!
- Se refiere a alguna tipología, como mocasín, por ejemplo?
- Sí, bueno, si tieneng unnnombre, sabeh?
- No, que yo sepa, simplemente... zapato – ves per on la obvietat que acabava de sortir de la meva boca. M’estava posant al nivell.
- Ej que molang, llevo un rato mirándoloh y songgguapoh. Así que voy a cualquier zapatería y loh pido y yastá, no?
- Bueno, supongo, de este tipo hay muchos modelos.
- Vale, graciah, eh! Muy amable.
- No, de nada, de nada.

Somric, no se me’n va en tot el trajecte. El miro, em mira. És ben borni, el cabró, quin ensurt. I quines ulleres de Freixenet que porta. Somric, no se me’n va. El miro, em mira. S’aixeca, em dóna la mà:

- Muchah graciah. Si un dia me ve por Berviche seguro que loh llevo. Graciah, eh!
- De nada, ya me fijaré.

Somric mentre m’envolta un núvol de surrealisme.

Sabates de pols de Diamants, 1980
Andy Warhol

Al metro (I)

B: Ei! Hola, què tal!
V: Bé, ja és hora de plegar. Fins a on vas?
B: Fins a Sants.
V: Fins al caos?
B: Sí, i tant, fins al puto caos!
V: T’afecta molt, tot plegat.
B: No, afortunadament agafo una altra línia de les afectades. Només vaig tenir problemes el primer dia de la suspensió d’aquelles línies. Des de Sant Vicenç de Calders es pot arribar a Barcelona per la costa o per l’interior. Hi ha dues línies. En quedar inhabilitada la de la costa, la gent que ha pogut optar per la de l’interior ha omplert els vagons a petar. Jo, tot just agafo un tren que arrenca des del mateix Molins, però no t’ho perdis, el primer dia d’aquest pitote van fer baixar la gent que anava des de Barcelona a Sant Vicenç a l’estació de Molins de Rei. Els que anàvem a Barcelona en aquest tren que inicia recorregut des de Molins, vam utilitzar aquest tren que van buidar. El mal rotllo te’l pots imaginar. A més de sortir amb retard, a l’Hospitalet ens vam quedar parats ben bé un quart d’hora. Aquest és l’únic dia amb incidències, toquem fusta.
V: Quina sort tens dintre d’aquest desastre!
B: Ja ho pots ben dir. I tu? No vas cap a casa, oi?
V: Sí, baixo a Diagonal.
B: ??
V: Mira, per venir a la feina, agafo el metro a Horta. Com que des de casa fa baixada em deixo caure fins a la plaça Eivissa. En canvi, per tornar, faig transbordament a Diagonal i baixo a Valldaura. Des d’aquesta estació em torno a deixar caure.
B: ??
V: Digues-ho! Vago, sóc un vago, ja ho sé. Ha, ha, ha!
B: He, he! Sí, ho ets. No va tan malament fer una mica d’esforç. Valldaura és la parada que està al carrer Salses, oi?
V: Efectivament.

En un moviment espontani, la jaqueta que porta en V sota el braç cau a terra.

B: Vigila, a veure si et titllaran de maltractador de roba, la gent d’aquest vagó et mirarà malament i d’aquí a uns dies et trobo en un plató de TELE5.
V: Doncs podrien fer-ho, perquè quan me’n vaig al llit, m’agrada despullar-me i llençar la roba a terra.
B: I la teva dona, què hi diu?
V: Ja no diu res, desisteix. Estaria bé comprar-me una cadireta encara que sigui.
B: Això, i la seguiries deixant a terra per d’aquesta manera demostrar-li a la teva dona del que ets capaç, que no hi ha remei, que ets un veritable maltractador de roba. He, he!
V: Sí, sí. Ha, ha, ha!

Ding, dong, ding! Propera estació Diagonal, correspondència amb Línia 3 i Ferrocarrils.

B: Bé, noi, aquesta és la teva.
V: Sí, ens veiem demà. Déu.
B: Déu.

La cadira de Van Gogh, 1889
Vincent Van Gogh