Ja només queden hores per a què comenci el I Obert dels Països Catalans d’Scrabble en Català. Em desplaçaré a Manresa per tornar-me a reunir amb els millors jugadors d’scrabble en la meva llengua, per sentir de nou la sensació dels grans moments, per respirar l’ambient de la competició sana, entre amics i coneguts, entre gent que compartim el virus de les lletres encreuades.
És a les grans cites on el marge d’error és mínim i la sort pot influir de veritat. Una lliga, ja se sap, és una regularitat que et permet jugar distès, sense pressió, abstraient-te molts cops de la pròpia partida que jugues. I aquest és, potser, el problema que experimento quan vaig al Queimada. Tota una temporada que jugo a no res, sense la il·lusió que vaig sentir en un principi i sense l’assistència d’aquells que fan del joc una cosa divertida, amena. Jo era el nou i a les taules hi havia la concentració d’uns i el xivarri i la riallada dels avui absents. Sí, ho trobo a faltar. Diguem que a la lliga del Queimada li manca la salsa picant.
Però demà serà diferent, segurament els del xivarri també hi seran i es tornaran a escoltar ocurrències insòlites i enginyoses que esclataran en un riure sobtat dels presents. També hi haurà el silenci i la concentració, és clar, però només quan s’hi juga. En tot cas, és un silenci sorollós, no pas inert, buit.
Demà em mudaré amb el millor vestit que tinc, el del bon humor i la predisposició a passar un cap de setmana d’scrabble de veritat.
