Adéu a "Galicia Hoxe"

I adéu a l’únic diari escrit íntegrament en gallec. És una pèrdua irreparable que tindrà les seves conseqüències. Em sap molt greu perquè part de la meva sang és gallega, encara que ja fa temps que no bull de la mateixa manera que la part catalana. S'hi poden veure causes economiques, és clar, però la responsabilitat és dels lectors.

El que intento dir és que mentre els catalans estimem la llengua i lluitem perquè sigui útil tant al mercat com a les institucions, els gallecs pensen que la seva és una llengua de segona, que no es pot anar enlloc amb ella. Ja sé que estic generalitzant molt, però he tingut converses amb gallecs que opinen així. El més lamentable de tot és que la desaparició de l’únic diari que quedava en gallec confirma els meus pensaments. Tant de bo només siguin prejudicis alimentats per uns quants que m’han fet veure una realitat concreta. Em temo, però, que la majoria guanya.

Per què uns pares gallecs que entre ells parlen en gallec al seu fill li parlen en castellà? És que si li parlen gallec és provincià? Per ells sí.

Sigui com sigui, jo seguiré llegint els autors gallecs en la seva llengua. Jo no salvaré el gallec, però si puc tractar-la com una llengua de primera em sentiré honorat de fer-ho... malgrat alguns gallecs.

Final de trajecte

Aquest cap de setmana he decidit baixar-me d’un tren que m’ha portat a moltes satisfaccions. Espero que segueixi en marxa molt de temps i que els èxits que ha anat acumulant en els darrers temps només facin que augmentar. No obstant, per circumstàncies diverses, per mi ha arribat el trajecte final.

Enrere quedaran vivències inoblidables de les que només en recordo les positives, la gran majoria. Ja podria ser el canvi climàtic, o ves a saber quin altre fenomen, que ha instal·lat sobre el tren un gran núvol el qual sempre amenaça tempesta. Almenys és com jo ho pressento. A més, tinc la sensació que per molt que s’intenti dissipar el temporal, sempre hi ha una espurna que torna a activar el mal temps. És com si es tornessin a repetir situacions similars però totes diferents, al mateix temps. I darrerament sempre m’hi trobava com a agent actiu.

Entre la comoditat, el dol i el tantsemefotisme, he pres una decisió radical, i no sembla que de la millor de les maneres. No importa, i el fet era inevitable. A mesura que mirava per la finestra en busca del sol que fes passar el mal temps, sempre hi havia un núvol tant o més negre que l'anterior, el que passa és que no volia advertir-lo.

Les situacions es poden eternitzar, millorar o empitjorar. Per no caure ni en la primera ni en la darrera, no he tingut la paciència d’esperar a veure si arriba la segona.