Un altre concepte d'art

Aquest blog de vegades ha dedicat el seu espai a comentar aspectes relacionats amb l'art. Darrerament, però, aquest camp ha estat relegat al fons del calaix, per res en especial, circumstàncies de la vida.
Avui vull reprendre la passió per l'art, encara que no en els termes més tradicionals... ni contemporanis. M'explico.
Des del dia 29, el dia després de les eleccions, planes de diaris i pantalles de plasma s'ompliren amb l'exhibició del Barça davant el Madrid. Els comentaristes, amb cara de babaus, imparcialitzaren les cròniques al mateix temps que redactors mullaren llurs papers (o el teclat dels seus ordinadors) a mesura que parien les cròniques . Tot és complaent pels aficionats blaugranes i ningú dubta que el Barça va escriure una nova pàgina en la història de l'art. Desmesurat? Sens dubte, però, perdoneu, algú ho havia de dir...
Tanmateix, el cert és que no solament l'art és assimilat per l'esport, sinó que quan toca parlar de gastronomia sovint també se sol utilitzar l'argot artístic i es tendeix a incloure-la. Tan sols falta arribar al paragone de l'Edat Moderna per veure quina d'aquestes disciplines és la que ha d'estar en primer lloc dintre de les arts.
Sigui com sigui, i arribats en aquest punt, la conjunció d'aquests dos camps que criden a ser admesos dintre del club selecte de l'art, ha tingut un fruit inesperat. És la combinació del bon gust, si més no, de l'encert i de l'oportunisme també. I com no, de l'exageració, per alguna cosa som un país netament mediterrani.
L'escletxa de l'èxit és molt prima, però molt sucosa si els feligresos estan disposats a seguir el dogma en qualsevol de les seves manifestacions:
http://moritz.com/5a0

L'enigma

Quanta raó hi ha en què les coses prohibides són les que més desig hi ha de fer-les, només per transgredir el límit imposat.
L’enigma em suggereix aquesta sensació. Potser són els seus elements: les pomes, el fruit prohibit; el pèl roig de la noia, pura temptació encarnada en la femme fatale, i la mirada... Què hi veig en els seus ulls? Interroguen? A mi em desprèn un efecte de pau i tranquil·litat, més que de curiositat. És com si li parlés a la poma i li digués: - mira, de veritat que et menjaria, però no ha arribat el moment. Quan ho decideixi ja ho sabràs, no pateixis... Uf! No sé si amb aquest comentari és per estar més neguitós encara!
I us heu fixat en la mà? Més encara, en l’equilibri dels dits! És impressionant! És un joc de delicadesa, proporció i d’ombres. Ai, les pomes! Una altra vegada, soltes, surant en l’ambient transparent...

L'enigma, 2009
María Chianalino

Gravats

De les tardes frescotes m’agrada passejar-ne els carrers de la vila. No hi ha una ruta definida, només deixar anar els peus allà on els guia la curiositat de la testa. Topar amb la sorpresa ni es desitja ni es deixa de buscar, simplement passa que de vegades t’hi trobes allà.

Abans d’arribar a l’Ajuntament veig que a la Sala d'exposicions Ca n'Ametller el Cercle Artístic de Molins de Rei celebra 10 anys amb una exposició conjunta. Tres sales plenes de quadres de diferents factures, fotografies i alguna escultura. Em criden l’atenció una Pedrera i una barca en l’apartat de pintura, i un nen que xucla del pit de la mare en una fotografia feta a Etiòpia. De les escultures ressalto les Flores de Lata.

En una quarta sala hi ha les parets plenes de gravats i el que em crida l’atenció per sobre de totes les coses: un petit taller improvisat on l’artista/artesà estampa els seus gravats.

El Josep Maria Pubill és fill de Molins, com ho fou el seu avi. Tot xerrant m’explica les tècniques que fa servir, el treball de la gúbia, els colors que empra... però m’escarrasso en què em mostri com es treballa el coure. Una cosa és llegir-ho i una altra que la transmissió del coneixement la faci un mestre. No em pot satisfer del tot perquè els àcids corrosius no són matèria de tenir en aquest indret, però sí que m’ensenya una planxa que està treballant.

A mesura que transcorre la conversa, a la sala va entrant gent. Ell es mostra atent amb la curiositat dels espectadors que, per prudència, no gosen molestar-lo gaire mentre treballa. Entre les anècdotes li formulo una pregunta que em crida l’atenció.

- Mestre, com és que no grava la seva signatura en la mateixa planxa? Segur que hi ha alguna raó, però la desconec.

- En tinc algunes amb la signatura. Però veuràs, la signatura la faig en llapis. El per què és senzill. Si tu agafes un gravat i el portes a una copisteria te’n fan un de clavat, igual igual, sense cap diferència. Si jo el signo amb llapis, és la demostració que és original, perquè es pot esborrar, en canvi, el de la copisteria no, perquè allò no és llapis.

Em convenç, tot i que penso que també es pot falsificar la signatura amb llapis. Al costat de la signatura hi ha el nº de gravat que és de la sèrie total. Per la mostra que té exposada, no fa sèries de més de 200 gravats. Les planxes s’han de destruir, diu, però jo en porto alguna al Museu de Montserrat.

Parlem del dibuix i de la pintura, i de com són els orígens del gravat. Després, encaixem i em comprometo a visitar-lo al Cercle Artístic amb la família. Segur que a la petita li encanta embrutar-se amb els colors...

Plaça de la Creu, Molins de Rei

Josep Maria Pubill

Els guerrers del Guardí

És tot un plaer sortir amb una criatura de dos anys i mig i recórrer els espais d’art. No sempre ho faig, tampoc es tracta d’avorrir-la, sinó de tant en tant aprofitant un interès que li he creat i que la manté expectant.

Aquest dissabte l’he portada a la Pedrera. Només veure l’edifici n’ha identificat l’autor: en Guardí, com li diu ella. Ja imagino la quantitat d’imatges que li han vingut al cap de les aventures de les Tres Bessones i l’esquerp Gaudí. A mesura que avançava la visita, un xic més àgil del normal, ella anava redescobrint els detalls que introduïren les Bessones en el seu món particular. Frisà amb les cadires i les seves formes, tant com ho fèiem els adults, fins i tot més, diria jo, amanides de la curiositat del qui tot ho troba nou i el sorprèn. El silenci es trencava en cada símptoma d’admiració que emetia cadascuna de les seves exclamacions, cridant l’atenció dels altres visitants i, per què no dir-ho, incomodant-me per uns instants, totalment gratificants per altra banda.

En el pis ambientat de l’època, les similituds que trobà en els diferents components amb el que ella coneix en la seva curta experiència, es reflectia en la interpretació que en feia en veu alta, aixecant els somriures còmplices de qui coincidia en el seu recorregut. Així, la cuina de llenya i carbó la transportà al poble on sol passar alguns dies de l’estiu; o l’habitació de la canalla on un cavall li arrencà el nom del seu propi que té a casa.

El plat fort me’l vaig reservà en pujar al terrat:

-Te’n recordes dels guerrers d'en Gaudí?

-Sí

Pujàrem les escales que ens conduïren a dalt. El vent descarat em donà motiu suficient per assegurar-li la bufanda. I, mentre estava en aquesta operació, una veu amortida sortia des de l’interior de la bufanda:

-Els guerrers del Guardí!

Com sempre, l’experiència no hi és tota si no hi intervé el tacte. Els tocàrem un i altre cop, així com les parets de trencadís.

Avui, encara repetia als avis que s’havia posat uns cascos i que una nena hi parlava i hi havia música a la casa del Guardí. Un marrec de dos i mig amb una autoguia és també motiu suficient per capbussar-la en el món de l’art.

Santa Comba de Bande

Per terres gallegues van transcórrer alguns dies de les vacances. Un dels principals objectius que tenia era visitar una petita església visigoda datada del segle VII, que està situada molt a prop de la localitat de Bande.

Justament quan la carretera local travessava aquest poble, des del cotxe estant vam veure una gran pancarta de vora a vora en la que hi podíem llegir en majúscules grosses “A CAÑOTA”. Comentàrem al cotxe que es diu igual que un restaurant que coneixem a Barcelona i... per sorpresa nostra, avançàrem i descobrírem que a sota, en lletra més menuda hi posava la direcció de Barcelona. A la part posterior hi figuraven els noms dels amos i la inscripció “desenxavos boas festas ...un anaco de Galicia en Cataluña”. No hi ha dubte de la seva procedència i del bé que li van les coses.

Entre comentaris i bromes vam arribar a Santa Comba de Bande. Un bateig no ens va permetre completar la visita, però tinguérem la sort que se celebrà exterior i accedírem a dintre amb l’emoció dels petits llocs carregats d’història. Un arc de ferradura actuà com a benvinguda abans de penetrar en l’espai sagrat de l’altar major i ens transportà a l’època perromànica i precatòlica. Vaig contemplar les voltes de canó, encara que no del tot complertes, i la volta d’aresta que suporta el cimbori, al creuer, tècniques aquestes que es resoldran millor i s’empraran durant tot el romànic.

Em vaig fixar en les pintures a l’absis, no de gran qualitat però almenys vaig identificar-ne el motiu Trinitari envoltat del Tetramorfos. A l’intradós de l’arc de ferradura el sol, la lluna i les estrelles. Algun significat deu tenir, però el desconec i, de moment, passo pàgina.

Santa Comba de Bande, segle VII

Per terres volcàniques

De tant en tant m’agrada deixar-me caure per Besalú. Hi busco qualsevol excusa per muntar una petita expedició i retrocedir en el temps, malgrat la inevitable petjada del progrés turístic. Si un aconsegueix abstraure’s d’aquest context, l’entrada a la Besalú antiga és una garantia de recerca del passat, d’allò que ens agrada fer a molts de nosaltres, com al propi Martí Gironell.

Com ell, deleixo per travessar el pont d’asfalt que corre paral·lel al que ell anomena dels jueus, i que jo em conformo a dir-li el pont romànic més bell que conec. M’agrada contemplar-lo en tota la seva llargària i magnificència, admirant-lo, estimant-lo com si fos meu, part de mi, idolatrant-lo. També pateixo el goig de caminar-lo a l’estiu, imponent sobre fils d’aigua massa prims per anomenar-lo riu, fils que cansats d’esforçar-se en el seu objectiu s’aturen en basses que empudeguen l’ambient. Tanmateix, el Pont és pacient, ja vindran les pluges per recobrar un paratge sense igual.

L’excursió s’allarga i enfilem cap a Olot. El meu romanticisme em fa defugir la via ràpida a l’alçada de Castellfollit de la Roca, perquè no puc estar-me de tornar a sorprendre’m davant l’atreviment, la gosadia, de tantes famílies per viure al marge del precipici, sobre la cinglera. És una imatge que t’estaborneix i, mentre t’atrapa, no pots evitar fer cara de badoc.

A Olot la calor era insofrible. A la recerca d’uns refrigeris ens endinsàrem pels carrerons de la població mentre la conversa no deixava treva als interlocutors. Un xic més arrecerat, m’aturí davant un aparador, sense buscar ni veure-hi res interessant, però amb la percepció d’una presència que no aconseguia copsar. Quelcom se’m clavava al clatell, amb un pes prou feixuc com per afirmar-se en la seva voluntat de captar-me, d’atraure’m. Em vaig girar mig sobresaltat, sentint-me la presa de no sabia què fins que... en veure-la em vaig calmar i li vaig prometre que mai la oblidaria.

Taschen

Els llibres d’art sovint són motiu de regal perquè són vistosos, vull dir que tenen imatges espectaculars, atractius per la curiositat que desperten i, tot cal dir-ho, queda d’allò més bé per la qüestió de la “cultureta”.

Quan ens decidim comprar un llibre d’art ja cal que ens gratem bé la butxaca. Mil arguments expliquen l’encariment d’aquest tipus d’article, que si el paper especial per a què les imatges siguin més nítides, que sí el color, que si patatim, que si patatam.

Per això, quan un topa amb l’editorial TASCHEN comença a dubtar del que anteriorment s’ha comentat. Potser no són els millors dintre del gènere, però compleixen abastament amb donar la informació necessària al lector per fer-se una idea força fiable del que té entre mans. Fins i tot hi ha exemplars amb detalls ben específics i lliçons dignes dintre d’un discurs didàctic capaç de penetrar en ments no ensinistrades en el món de l’art.

Fa uns dies vaig adquirir un esplèndid volum d’una col·lecció d’arquitectura: La Alta Edad Media. De la Antigüedad Tardía al Año Mil. Fa un parell d’anys, i d’aquesta mateixa col·lecció, em vaig fer amb El Islam. Desde Bagdad hasta Córdoba. Entre els dos volums no m’he gastat ni 15 €.

La Taschen demostra que l’art no cal disfressar-lo d’elitisme, sinó que s’ha vetllar per què arribi al màxim de gent possible a fi de donar llum a qui la cerca. Sense dubte, un preu ajustat conquereix ànimes sensibles de butxaques modestes, i sense renunciar als guanys. Fins i tot fan calendaris, tu!