r.boladeres

En un món on qui més qui menys busca anunciar-se, promoure la seva activitat i buscar els racons que siguin per sortir a la llum, de vegades hi ha qui prefereix passar inadvertit. És el cas de r.boladeres.

Els inicis d’una persona curiosa no sempre porten als èxits, simplement es tracta de satisfer uns desigs, reaccionar davant l’estímul i gaudir amb allò que estàs fent. No obstant, si el talent emergeix els resultats ja són una altra cosa. En el camp de la fotografia, r.boladeres ha anat fent un camí propi que no ha passat desapercebut per aquells que el segueixen. Els reconeixements, els elogis a la seva obra i la bona projecció d’aquest jove creatiu, lluny d’empènyer-lo a intentar aventures artístiques mitjançant exposicions o, simplement, difondre el seu art, el que han fet és frenar les seves ànsies i submergir-lo en una profunda reflexió: l’èxit ha de malmetre la meva relació amb la fotografia? Els compromisos han de sacsejar una vida modesta i sense soroll que sóc incapaç de controlar? No, això no és el que vull.

En el seu espai, des de la intimitat, ens obre les seves creacions. Ens convida, però, si us plau, observem el que vulguem sense molestar gaire...

Aquest és el meu modest tribut al que considero un jove talentós que passa la vida de puntetes. El que no sap és que les coses bones acaben sent sorolloses sense adonar-se’n.

II, 2007

r.boladeres

En Tweety mor?

Tants i tants anys esperant que el pobre gat li foti queixalada, i quan m'assabento que el canari odiós té l'esperada fi... no és com jo em pensava:

La mort del Tweety, 2009

Jorge Miguel Blazquez

David Nebreda

Abans de res voldria advertir que més avall us trobareu amb una fotografia impactant, que podria fins i tot ferir la sensibilitat d’algunes persones. Correspon a un autoretrat d’en David Nebreda, personatge que he descobert recentment i que no m’ha deixat en absolut indiferent. Com no!
Com dic, no coneixia res d’aquesta persona. En observar les seves fotografies em pregunto fins a quin punt una malaltia pot despertat la creativitat i en quina mesura.
En Nebreda és un malalt esquizofrènic que fa més de vint anys viu en la seva habitació sense sortir-ne per a res. No es relaciona amb el món exterior i, evidentment, no segueix cap tractament que li permeti desenvolupar una vida normal. Què és una vida normal? Potser si el traiem de la seva habitació el privarem de la seva vida normal. És clar, tot és relatiu.
El seu cos és el camp d’experimentació, al qual infligeix tota mena de profanacions. Si ens n’adonéssim que algú maltracta una altra persona ràpidament posaríem en marxa el motor que endega el nostre joc de morals. Però en aquest cas, quan qui mutila, qui s’omple de la pròpia defecació, qui es crema, etc, és un mateix... Com obrar? Què pensar? Fins a quin punt cal ser permissiu en actituds que ballen en el prim fil que separa la vida i la mort?
Preguntes, reflexions, respostes a estímuls demolidors, bellesa en la lletjor, culte a la decadència. Tot val. I Nebreda ho explota fins al límit de les seves possibilitats.

Autoretrat

Febrer

Un dia nou és un inici. Com un mes, o una setmana. Tot depèn de què o de com. Tampoc negaré que aquestes mateixes mesures de temps són una continuïtat, un punt i seguit, per entendre’ns.

Per mi, el canvi d’any comença al febrer. Diguem que és l’inici. I el gener només fou més del mateix que l’any passat. Per què? Per dos motius, principalment. Una reestructuració en l’horari laboral ha obert una llum que brilla més que el sol, que obre noves portes per a activitats que si bé no quedaven del tot limitades, si que les condicionava fortament.

L’altre motiu és més trivial si es vol. Un curs molt anhelat d’una matèria més que atractiva per a mi. Ser autodidacta representa un esforç doble que en una vida plena de responsabilitats no sempre s’aconsegueix superar. Ho he intentat un parell de cops, tot sigui dit. Ara, la presència i les ganes són prou motor de motivació per tirar-ho endavant. Aviat, espero, se’n podran veure els resultats.

Miro enrere, i fa tot just deu anys un febrer també va ser el causant de molts canvis en la meva vida. Aquell fou molt més important, més radical. Afectà la vida laboral, sentimental, acadèmica i espiritual. Deu n’hi do!

Conversation - IV

Ferran Jordà