Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV3. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV3. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de març del 2008

Michelangelo Merisi

Un tros d’ou de xocolata i una copa de cava allargaven un dinar abundós de per sí. Quan s’han compartit moltes sobretaules, el més intel·ligent és buscar-se un bon lloc al sofà i seguir la xerrada una mica més còmodes, lliurant el cos de la posició de quatre a la que ha estat forçat mentre se li omplia l’estómac de forma incontrolada. Un gest que ben podria respondre a un acte reflex ha encès la TV. La primera imatge, una cara d’un jove amb una flor amb una resposta d’esglai de figa flor com a reacció a la mossegada d’un llangardaix.

Els que coneixem una mica l’obra de Caravaggio de seguida ens hem familiaritzat amb l’escena. Jo m’he quedat enganxat al televisor fins que han sortit les lletres finals. La vida d’aquest pintor és realment de pel·lícula. Reuneix tots els ingredients, l’emergent caràcter d’un personatge que s’obre pas pel seu talent malgrat els obstacles, disputes i duels, amors i traïcions, reconeixement i incomprensió, enveges, etc. És de destacar la capacitat dels realitzadors del film de representar escenes que l’espectador serà capaç de reconèixer com a les que es trobarà davant d’una obra de Caravaggio, per no dir la del propi pintor, molt ben caracteritzat.

Les diferents vicissituds el porten a abandonar Roma, Nàpols i Malta. És en aquesta darrera destinació que aconsegueix ser nomenat cavaller vestint la Creu de Malta de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. És també en aquesta etapa, sobre el 1607, que realitza una esplèndida “Decapitació de Sant Joan Baptista”, patró de l’ordre.

Una ràpida visita al que potser fou la seva vida i la seva obra.

Decapitació de Sant Joan Baptista, 1608

Caravaggio

dilluns, 30 de juliol del 2007

Aigua bruta

Amb Aigua bruta s’obren alguns interrogants per als que l’han llegit. Com sempre, mai entraré a valorar-ne la qualitat literària; n’hi va plena la catosfera, de crítics literaris. A banda de reflexionar sobre l’aigua que consumim, ja sigui en forma de reg, d’higiene o perquè de tant en tant cal fer una pausa amb la cervesa, la veritat és que el tema que vull tractar és el de la llengua.

En Pau Vidal posa el dit a la nafra i, a més a més, el sacseja. Sota la disfressa de moda, un caçador de paraules, maleeix la tasca normalitzadora i el paper que hi juga la televisió de Catalunya, la teva. Arreu del territori (ai! quin eufemisme per dir... bé, ben bé no sé què vol dir, ja), arreu del territori, deia, es comença a acceptar, substituir i emprar la forma de parla “estàndard” televisiva. I no passa res, és clar que no. Per què ens hem d’alarmar per la pèrdua de lèxic, fonètica... de les diferents contrades del país (!?) i considerar-les com a riquesa cultural? Quins cabuts carques fan l’esforç de sustentar com poden unes formes arcaiques que, per naturalesa, han de deixar pas a la modernitat? I a això s’hi afegeix l’sms. Aquesta sí que és una arma destructiva de la llengua, de qualsevol llengua, en la que l’enginy, tot s’ha de dir, hi té un paper destacat.

Fa uns anys, un amic em va passar un text sense vocals, no era llarg però tampoc curt. El vaig entendre tot, sense dubtes i gairebé sense aturar-me. Amb el temps hi arribem, i tant que hi arribem! Ja no en tinc cap dubte, tot i que, de moment, em posiciono amb els carques.


El llegat Coromines. L’extinció del llegat Coromines, més ben dit. Feia gairebé vint-i-quatre hores que voltàvem pels indrets més remots del domini lingüístic, allà on se suposa que la collita de perles hauria de ser més fructífera, i no havia pogut apuntar ni mig fòssil. Se m’haurien d’haver acabat els fulls de la llibreta, i en canvi estava immaculada. L’alcalde, el metge, l’amo de la fonda, tots parlaven normal. Vull dir, com si sortissin d’un serial de TV3. Amb una mica de cantarella, sí, amb l’article “lo” i alguna coseta més, i para de comptar. Si fins i tot als cartells de les promocions de l’alcalde deia que s’hi venien “habitatges”, aquella paraula idiota inventada per algun redactor de telenotícies funcionarial o per un corrector dement! Era possible que vint o trenta anys de tevetresenc haguessin fet més mal a la varietat lingüística que tres segles de guàrdia civil? No sabeu la sort que teniu, mestre Coromines, d’estalviar-vos aquest desengany. Tantes fatigues, tantes xiruques consumides, per acabar així!

Aigua bruta, 2007

Pau Vidal