Amb Aigua bruta s’obren alguns interrogants per als que l’han llegit. Com sempre, mai entraré a valorar-ne la qualitat literària; n’hi va plena la catosfera, de crítics literaris. A banda de reflexionar sobre l’aigua que consumim, ja sigui en forma de reg, d’higiene o perquè de tant en tant cal fer una pausa amb la cervesa, la veritat és que el tema que vull tractar és el de la llengua.
En Pau Vidal posa el dit a la nafra i, a més a més, el sacseja. Sota la disfressa de moda, un caçador de paraules, maleeix la tasca normalitzadora i el paper que hi juga la televisió de Catalunya, la teva. Arreu del territori (ai! quin eufemisme per dir... bé, ben bé no sé què vol dir, ja), arreu del territori, deia, es comença a acceptar, substituir i emprar la forma de parla “estàndard” televisiva. I no passa res, és clar que no. Per què ens hem d’alarmar per la pèrdua de lèxic, fonètica... de les diferents contrades del país (!?) i considerar-les com a riquesa cultural? Quins cabuts carques fan l’esforç de sustentar com poden unes formes arcaiques que, per naturalesa, han de deixar pas a la modernitat? I a això s’hi afegeix l’sms. Aquesta sí que és una arma destructiva de la llengua, de qualsevol llengua, en la que l’enginy, tot s’ha de dir, hi té un paper destacat.
Fa uns anys, un amic em va passar un text sense vocals, no era llarg però tampoc curt. El vaig entendre tot, sense dubtes i gairebé sense aturar-me. Amb el temps hi arribem, i tant que hi arribem! Ja no en tinc cap dubte, tot i que, de moment, em posiciono amb els carques.
El llegat Coromines. L’extinció del llegat Coromines, més ben dit. Feia gairebé vint-i-quatre hores que voltàvem pels indrets més remots del domini lingüístic, allà on se suposa que la collita de perles hauria de ser més fructífera, i no havia pogut apuntar ni mig fòssil. Se m’haurien d’haver acabat els fulls de la llibreta, i en canvi estava immaculada. L’alcalde, el metge, l’amo de la fonda, tots parlaven normal. Vull dir, com si sortissin d’un serial de TV3. Amb una mica de cantarella, sí, amb l’article “lo” i alguna coseta més, i para de comptar. Si fins i tot als cartells de les promocions de l’alcalde deia que s’hi venien “habitatges”, aquella paraula idiota inventada per algun redactor de telenotícies funcionarial o per un corrector dement! Era possible que vint o trenta anys de tevetresenc haguessin fet més mal a la varietat lingüística que tres segles de guàrdia civil? No sabeu la sort que teniu, mestre Coromines, d’estalviar-vos aquest desengany. Tantes fatigues, tantes xiruques consumides, per acabar així!
Aigua bruta, 2007
Pau Vidal
