dissabte, 4 de desembre del 2010
Un altre concepte d'art
Avui vull reprendre la passió per l'art, encara que no en els termes més tradicionals... ni contemporanis. M'explico.
Des del dia 29, el dia després de les eleccions, planes de diaris i pantalles de plasma s'ompliren amb l'exhibició del Barça davant el Madrid. Els comentaristes, amb cara de babaus, imparcialitzaren les cròniques al mateix temps que redactors mullaren llurs papers (o el teclat dels seus ordinadors) a mesura que parien les cròniques . Tot és complaent pels aficionats blaugranes i ningú dubta que el Barça va escriure una nova pàgina en la història de l'art. Desmesurat? Sens dubte, però, perdoneu, algú ho havia de dir...
Tanmateix, el cert és que no solament l'art és assimilat per l'esport, sinó que quan toca parlar de gastronomia sovint també se sol utilitzar l'argot artístic i es tendeix a incloure-la. Tan sols falta arribar al paragone de l'Edat Moderna per veure quina d'aquestes disciplines és la que ha d'estar en primer lloc dintre de les arts.
Sigui com sigui, i arribats en aquest punt, la conjunció d'aquests dos camps que criden a ser admesos dintre del club selecte de l'art, ha tingut un fruit inesperat. És la combinació del bon gust, si més no, de l'encert i de l'oportunisme també. I com no, de l'exageració, per alguna cosa som un país netament mediterrani.
L'escletxa de l'èxit és molt prima, però molt sucosa si els feligresos estan disposats a seguir el dogma en qualsevol de les seves manifestacions:
http://moritz.com/5a0
dilluns, 16 de novembre del 2009
Un dia a Espinelves
Vam reservar taula a Viladrau, però ens arribàrem fins Espinelves on jo tenia una cita amb les pedres, segons els meus. Mentre descobrien els racons del poble, vaig traspassar la porta d’accés a l’església de Sant Vicenç, atret per la música que des de dintre sonava. Des de fora no apreciava cap càntic litúrgic conegut, no obstant la melodia em resultava familiar. En l’interior, tres joves versionaven el "Sound of Silence" de Simon & Garfunkel de forma angelical, és clar.
Em vaig adonar que les tres naus de l’església romànica no eren tals, sinó que la de l’esquerra desapareixia per ubicar-hi un a capella individual. Els absis, tampoc eren tres. Després, quan vaig sortir a l’exterior, vaig entendre la idea que m’estava fent des de dintre. Als peus de l’església una escala conduïa al campanar, i des de la nau lateral s’accedia a la central mitjançant una arcada amb motius escolpits.
L’interès més gran per mi estava en el frontal d’altar. Evidentment, és una reproducció, l’original de la qual es troba al Museu Episcolpal de Vic. No obstant, les obres s’han d’apreciar en el context per a les quals van ser creades. En el fons, tant és si és una reproducció o no, el que importa és percebre el sentit que se li va donar i contemplar l’efecte que produeix allà on es troba el seu lloc, tot i comprendrevles mancances cronològiques i socials tan allunyades des del segle XII, datació que s’aproxima al 1187.
En l’exterior, el campanar impressiona i, efectivament, l’edifici explica les característiques interiors a les qual feia referència anteriorment. La factura llombarda em transporta a Cardona i a tants altres indrets del nostre romànic català.
Quan aconsegueixo desempallegar-me de l’atracció de Sant Vicenç, inicio la passejada badoca pels estrets carrers d’Espinelves. En una casa, en la part de sota, com en una espècie de garatge, dues dones tenyeixen l’estança de vermell. A fe de Déu que el que estan elaborant són barretines! Ens somriem mentre davallo pel carrer tot observant alguns balcons de fusta pentinats de flors.
Unes veus agudes mig apagades m’informen que ja dec haver trobat els meus. La J. i l’H. juguen amb uns pals, i els grans compren productes de la terra per degustar a casa; bé, les coques són començades en aquell mateix moment.
Ja hem decidit que és hora d’anar cap a Viladrau i tornem a passar per davant de l’església. Ai! Mireu que hi ha just al davant! La “Taverna d’en Raio” ens ofereix unes taules banyades pel sol del Montseny amb la magnífica vista de les seves muntanyes, davant mateix de Sant Vicenç. Un servidor és fidel a les seves creences, podem dir-ne religioses, i no puc marxar d’Espinelves sense tastar una Cerveses del Montseny de malta. No cal que us digui que entre tanta espiritualitat vaig trobar el meu sant...
Tot això era el preludi a un extraordinari Civet de Senglar amb Castanyes a Can Rossell de Viladrau!
diumenge, 1 de juny del 2008
Inedit
I la gran descoberta ha estat una cervesa de la Damm que es diu Inedit. No sabia jo de la seva existència. Diuen, els que en saben, que és una creació exclusiva per treure el concepte de la cervesa com a acompanyament de menjars informals, i aportar-li la categoria de beguda superior de taula. Com no, després he descobert que el mestre Adrià (amb perdó del Santamaria) hi està al darrere. No sé jo si tant, però el cert és que l’he trobada excel·lent, boníssima. En certa manera, m’ha recordat la mítica Cap d’Ona de la qual m’enamorí fa un parell d’anys.
Ai! Això de les cerveses... no pots mantenir la fidelitat amb cap. L’únic que els puc dir és que per molt que intimi amb una, mai deixaré de banda les altres.
Salut!