Un dia a Espinelves

Una excursió al Montseny sempre paga la pena, i més en aquesta època. No fa massa li vaig prometre a la J. que li ensenyaria fulles vermelles. – Ala, papa, fulles vermelles!- reia. Doncs ahir, per fi, les hi vaig poder mostrar.

Vam reservar taula a Viladrau, però ens arribàrem fins Espinelves on jo tenia una cita amb les pedres, segons els meus. Mentre descobrien els racons del poble, vaig traspassar la porta d’accés a l’església de Sant Vicenç, atret per la música que des de dintre sonava. Des de fora no apreciava cap càntic litúrgic conegut, no obstant la melodia em resultava familiar. En l’interior, tres joves versionaven el "Sound of Silence" de Simon & Garfunkel de forma angelical, és clar. Em vaig adonar que les tres naus de l’església romànica no eren tals, sinó que la de l’esquerra desapareixia per ubicar-hi un a capella individual. Els absis, tampoc eren tres. Després, quan vaig sortir a l’exterior, vaig entendre la idea que m’estava fent des de dintre. Als peus de l’església una escala conduïa al campanar, i des de la nau lateral s’accedia a la central mitjançant una arcada amb motius escolpits.

L’interès més gran per mi estava en el frontal d’altar. Evidentment, és una reproducció, l’original de la qual es troba al Museu Episcolpal de Vic. No obstant, les obres s’han d’apreciar en el context per a les quals van ser creades. En el fons, tant és si és una reproducció o no, el que importa és percebre el sentit que se li va donar i contemplar l’efecte que produeix allà on es troba el seu lloc, tot i comprendrevles mancances cronològiques i socials tan allunyades des del segle XII, datació que s’aproxima al 1187.

En l’exterior, el campanar impressiona i, efectivament, l’edifici explica les característiques interiors a les qual feia referència anteriorment. La factura llombarda em transporta a Cardona i a tants altres indrets del nostre romànic català.

Quan aconsegueixo desempallegar-me de l’atracció de Sant Vicenç, inicio la passejada badoca pels estrets carrers d’Espinelves. En una casa, en la part de sota, com en una espècie de garatge, dues dones tenyeixen l’estança de vermell. A fe de Déu que el que estan elaborant són barretines! Ens somriem mentre davallo pel carrer tot observant alguns balcons de fusta pentinats de flors.

Unes veus agudes mig apagades m’informen que ja dec haver trobat els meus. La J. i l’H. juguen amb uns pals, i els grans compren productes de la terra per degustar a casa; bé, les coques són començades en aquell mateix moment.

Ja hem decidit que és hora d’anar cap a Viladrau i tornem a passar per davant de l’església. Ai! Mireu que hi ha just al davant! La “Taverna d’en Raio” ens ofereix unes taules banyades pel sol del Montseny amb la magnífica vista de les seves muntanyes, davant mateix de Sant Vicenç. Un servidor és fidel a les seves creences, podem dir-ne religioses, i no puc marxar d’Espinelves sense tastar una Cerveses del Montseny de malta. No cal que us digui que entre tanta espiritualitat vaig trobar el meu sant...

Tot això era el preludi a un extraordinari Civet de Senglar amb Castanyes a Can Rossell de Viladrau!