Ballar i cantar sota la pluja.

Tots tres al sofà amb les safates sobre les faldes, tot preparat per quan decidim que soparem veient alguna cosa a la tele plegats. No les teníem totes, però ara puc dir que ens ho vam passar teta.

En sortir de claqué, ens va lliurar un DVD amb una pel·lícula per veure durant aquesta setmana. Valorem molt positivament que, a més a més de practicar aquesta dansa bella i àgil, la professora faci descobrir figures històriques del claqué, com el Bill “Bojangles”, o el mateix Gene Kelly.

I en tot això que s’inicia el film. Robes, pentinats, veus, sons.. tot formava part d’un món molt semblant al nostre, però allunyat pel temps, com si fos aliè a tot el que ens envolta. I la música, és clar, perquè la música està present en tota la pel·lícula i no sabíem pas com reaccionaria la Júlia davant un musical dels anys 50. Però vet aquí que la història l’enganxa, i en una escena memorable protagonitzada pel Donald O’Connor hi ha un número de claqué espectacular que ve acompanyat d’un humor sa, d’aquells que et fan riure de cop degut a algun gag que no t’esperaves pas. Les riallades enrogeixen les nostres galtes, ves per on.

És també una lliçó per a una joveneta de 8 anys perquè la pel·lícula estava ambientada a mitjans dels anys 20, just quan la indústria cinematogràfica feia el gran pas d’incorporar les veus a les imatges, el pas del cinema mut al sonor, i on els diàlegs havien de prendre una importància cabdal que fins aleshores no calia. I, és clar, si hi ha veu... també hi ha musical.

Una bona pel·lícula vista en família. Aquestes són, sense dubte, les millors;  sobretot quan tothom en surt satisfet.

Versos a dues veus

Tarda rodona. Feia dies que no agafava la bici i avui ho he fet. Tenia cert temor arrel del degoteig de lesions que vaig tenint en aquests mesos des que s’ha encetat el 2013. Avui, però, la cosa ha anat bé i he pogut pujar la “sibèria” sense majors problemes que els típics de la inactivitat. Per tot, m’he de felicitar, a veure si veig la llum al final del túnel.

Però el millor encara havia d’arribar. Una dutxa ràpida i cap a l’Ateneu Mulei. A la porta, la càmera de Molins TV entrevistava la Míriam Cano i l’Estel Solé. Només entrar, un públic ben ordenat en taules esperava que el buit de l’escenari donés pas al recital poètic. Dos micròfons es mostraven pacients davant sengles tamborets a punt de ser ocupats. I l’hora és arribada. Les presentacions de rigor i... silenci, que comença.

Dues noies molinenques en bona sintonia s’alternaven per recitar llurs poemes, ara l’Estel, ara la Míriam. L’Estel, hàbil damunt l’escenari, gesticulava cada mot i emfasitzava els versos per dotar-los de la vida que havien de cobrar, en una poesia que ella mateixa ha confessat que els seus lector l’han batejat com a “quotidiana”. Jo, personalment, l’he trobada falsament superficial, potser carregada de més intenció de la que s’hi pot albirar des d’un primer contacte, bé, així l'he viscuda jo.

En canvi, la Míriam ens ha ofert una poesia més profunda, amb un contingut ben treballat i molt ben estructurat. A cada poema en feia una introducció acurada per situar l’oient just en l’escenari adequat, clau per a la seva entesa. Una petita joia que penetrava harmònicament en el meu enteniment.

Acabat el recital, encara hi havia lloc per a més sorpreses. L’Estel ha convidat l’Adrià a pujar a l’escenari. I ens ha parlat de l’amor i de la terra en dos poemes declamats a ulls clucs, amb tot el sentiment i l’energia. Potser, i només potser, he sentit la millor poesia del vespre en aquest tram final.

A la sortida, he adquirit el treball de l’Estel, “Si uneixes tots els punts”, per mastegar-lo amb la lentitud, el deteniment i la comprensió que mereix la poesia. L’obra de la Míriam no estarà disponible fins l’octubre, però ja em faré un nus allà on sigui per què no se’m passi per alt. El vull, segur. I de l’Adrià, després m’he assabentat que té dos llibres publicats, així que ja tinc feina per trobar-los i un estiu per davant per assaborir-los. Aquest trobo que serà un valor segur.

Maddalena svenuta

Bona part de la meva passió per l’art i per l’època moderna la té el Quattrocento i la Firenze humanista. Giorgio Vasari, posteriorment, fa una repassada en les seves Vite de les principals figures artístiques i és, precisament, qui empra per primer cop el mot  rinascita, renaixement. És una joia que anhelo des de fa temps, i per aquelles coses de la vida encara no tinc. No obstant això, tinc un pressentiment que em diu que aviat el tindré a la llibreria.

Però la fascinació per l’art d’aquella època va arribar al seu màxim nivell entrat ja el Barroc a través d’una personalitat cabdal que amb més pena que glòria va passar els seus dies. Caravaggio fou el mestre recuperat al segle XX, tot i que el seu corrent naturalista tingué força deixebles.

Artemisia Gentileschi és hereva dels clarobscurs, dels cossos crus, de la violència, la calavera... I és una dona en un món masculí, que destaca entre ells malgrat tots els entrebancs. Per això és una dona especial, per això és la meva Artemisia.

Magdalena esvaïda, XVII

Artemisia Gentileschi

Nit de Rock'n'roll

Aquesta tarda s’ha allargat fins a la mitja nit. No han calgut gaire coses perquè fos una tarda especial; simplement bona companyia, cervesa i bona música. Res més.

Abans de sortir de casa, la Júlia m’ha confessat que li agrada molt portar la “jaqueta roquera”, fins i tot m’ha dit que li agradaria portar cadenes. És evident que es fa gran, i encara no té vuit anys... tot i que he de reconèixer que m’ha omplert d’orgull el seu comentari. Rock and roll... clar que sí.

El cas és que a Molins de Rei avui hi havia una fira de la cervesa artesanal, és a dir, una fira fora del circuit més comercial de la cervesa. No coneixia cap marca de cervesa, tret de Glop i Zulogaarden, aquesta darrera de la pròpia vila. I mentre recorríem les diferents propostes, una banda local apostava per una bateria, un baix i una elèctrica; música, bona música.

I aquella nena que reclamava cadenes per a la seva jaqueta de cuir, envoltada d’amigues, pujava a l’escenari amb els músics i trencava a ballar amb total desinhibició. I son pare, entre glop i glop de cervesa, eixugant-se la bava tan bon punt veia com la seva filla entomava una guitarra imaginària i la tocava amb energia roquera, contagiada per l’emoció de viure en directe un dels seus primers concerts. Chapeau!

E.T. l'extraterrestre

Les efemèrides t’ajuden a adonar-te del pas del temps, per si no ho havies notat encara. Trenta anys des de l’estrena de la pel·lícula d’E.T ha representat un lleu sotrac en mi. Recordo vagament les cares dels nens protagonistes, fins i tot la majoria no sabria reconèixer-los.  El que sí puc assegurar és que a mesura que retrocedia i intentava ficar-me dins aquella hora i mitja en la sala fosca de fa trenta anys, podia experimentar certes emocions acompanyades d’un bon raig de nostàlgia.

E.T. va significar la possibilitat de creure en el més enllà des d’un punt de vista no religiós. En una edat en què ets del tot influenciable, obrir-te la caixa d’un nou món en què hi hagi éssers llunyans amb els quals pots entendre’t, que no necessàriament havien de ser dolents, i que a més a més tinguin la seva gràcia, tot això et fa créixer reflexionant. I això és bo. Aquest film de fantasia és també una història d’amor, d’amistat, de compromís i de fe cega en allò que val la pena.

Per què no intentar que aquests valors siguin transmesos als nostres infants a través de la mateixa experiència? És a dir, per què no els donem l’oportunitat de què ells visquin per primera vegada E.T.?

Aquesta era una de les petites obsessions que, de tant en tant, jo tenia. Volia reunir uns quants nens del cercle de la Júlia i passar-los la pel·li, però és clar, per pocs que fossin es fa gairebé impossible fer-ho a casa. Aleshores va començar a definir-se el petit projecte, de grans satisfaccions, potser.

Aquest dissabte passat el somni es va complir. A la masia Can Rabella de Molins de Rei, la Cristina i tot el seu personal, ens van donar totes les facilitats per què duguéssim a terme la nostra empresa. Després d’un bon dinar vam projectar la pel·lícula en el propi menjador, la sala medieval. Vam haver de convertir el menjador en una petita sala de cinema, però això no va representar cap problema. Els nens esperaven amb il·lusió un esdeveniment que mai havíem fet, que els resultava atractiu només pel sol fet de descontextualitzar un cinema... o un menjador. Vaja, que era divertit!

Des del primer moment la pel·lícula va enganxar, i no tan sols als menuts, també als grans. Un olor de crispetes recent fetes envaí el menjador transformat. Era la cirereta del pastís, com podia haver-hi cinema sense crispetes? Perfecte. I les rialles de la canalla –i els adults- per veure l’E.T. fotre’s de morros degut a un excés de cervesa tampoc tenia preu; així com les escenes de més neguit també van tenir repercussió en el moviment inquiet dels menuts. Un gintònic de romaní –només per als grans...- va significar aquell extra que no et pot oferir el cinema, però que en el privilegi de la nostra situació va sadollar i refrescar els paladars després d’una bona digestió.

El moment final mai se m’oblidarà. Tothom aplaudia amb deler. El final feliç havia satisfet petits i grans i els ànims es trobaven al cim del content. Una gran tarda, una experiència compartida entre els d’abans i els d’ara, un nexe més entorn dels que ens estimem i un somriure de plenitud per la feina ben feta.

Potser hi tornarem, però només potser.

Seguint la pista

S’apropa l’hora de dinar i les reivindicacions de la Júlia van en augment. – De seguida dinarem, només falta una mica-. Sense haver-la convençut, obre la llibreria i observa algun llibre d’una de les seves prestatgeries. Se’n va.

Uns instants després, deixa un nota al meu costat i m’adverteix que no la puc mirar, encara. Pocs minuts més tard, ens reuneix a la seva mare i a mi, ens porta a l’habitació de l’ordinador. Ens assenyala el paper i ens deixa sol. El despleguem i llegim:

Papa i mama tinc una cosa per a bosaltres i tindreu que trobar unes pistes. 1 pista neu al menjador

Ens dirigim al menjador corregint-la les faltes que ha fet. Hi trobem una altra nota:

2 pista neu a la meva abitació de dormir

Tornem a advertir-li les faltes, i anem a la seva habitació. Una altra nota:

3 pista aneu al lababo

Ja no li diem res, tot i que advertim que ara ha escrit bé “aneu”... Al lavabo trobem una altra nota:

4 i ultima pista neu a la cuina i trubareu una cosa

Ens té intrigats...així que no triguem gens a veure el que té per a nosaltres:

Tinc molta gana

Quin fart de riure tots tres! I aquesta darrera nota sense ni una falta!

Desintoxicació

Un dia ennuvolat també estimula a sortir de casa, amb recels lògics, és clar. Tot i així, m’he vestit per anar a córrer i he preparat la bicicleta de la Júlia. Li hem unflat les rodes i hem omplert el bidó per tenir les sensacions d’anar ben preparats; ella ha contribuït en totes les tasques, que ja és una mica gran.

En sortir de casa ens hem passat pel parc i de seguida hem agafat la carretera camí de Can Rabella. La petita s’espantava una mica amb els cotxes que venien, però de seguida que ha vist que no passava res si continuava pel seu carril, s’ha alliberat de la tensió i ha gaudit de la travessa. Pel camí terrós que porta a la masia conversàvem i saludàvem a tot aquell que ens anàvem trobant, la qual cosa divertia la Júlia que m’anava preguntant si els coneixia a tots.

Ha estat un gust córrer al seu costat, veient com avançava el seu vehicle i m’esperava per acoblar-se al meu ritme, al costat dels presseguers, dels pocs camps de conreu que hi ha i de la frescor del matí. I ella s’ha sentit segura, primer perquè anava amb son pare, i després perquè ella mateixa ha adquirit la confiança amb la destresa de ser responsable del seu mitjà de transport. Ni tan sols un petit ensurt que l’ha portat a terra l’ha espantat. –No ha passat res, papa-, ha pujat un altre cop a la bici... i hem reiniciat el recorregut.

M’he desintoxicat de tot l’ambient que es viu actualment, de les tensions polítiques, de les desconfiances laborals, de la lluita constant amb el compte corrent. Ha estat un veritable bàlsam infantil abans de retornar a l’infern fantasmagòric dels adults. Efectivament, per un moment m’he abstingut de les manipulacions informatives, de les opinions interessades, del món mesquí del qual formem part des del moment en què hi apareixem.

Costa molt educar els infants amb valors d’esforç i de respecte quan veus que falten per tot arreu. De tant en tant, són ells, els menuts, els que et fan veure que un altre món és més divertit, però potser no és possible...

En el dia del teu aniversari.

Encara no fa un any de la nefasta notícia. Els pitjors auguris s’han esdevingut i el meu amic ja no hi és. Li he de donar gràcies per moltes coses i mai no ho he fet, perquè creia que no calia, que amb ell tot era normal, natural.

Una barra d’un bar, en un hotel de Praga, les dones s’havien quedat a l’habitació perquè estaven exhaustes. El Jose i jo també, però compartíem alguna cosa més que es fa difícil d’explicar. I no ho sabíem, encara, perquè ens acabàvem de conèixer. Plegats, baixàrem al bar i ens demanàrem uns gin tònics. La conversa fluïa d’uns temes als altres, tots banals, tot i que semblaven importants per l’èmfasi que hi donàvem. En el segon gin tònic vàrem mirar el cambrer i el vàrem renyar. A Praga, com en altres ciutats europees, les mides de les copes són irrisòries i nosaltres no hi estàvem acostumats. Li dèiem al cambrer que ens fotés un gin tònic com “il faut”, però res de res, era tossut com una mula.

I la conversa seguia i la connexió era tan gran que mai més ningú ens havia de separar. Només la mort.

Tantes trobades des d’aquell dia a Praga... A Daroca, al Prat, a Bilbo, a Almassora, a Sabero, a Molins, a Fuendetodos, a Sicília... La distància mai fou un obstacle.

Però ara és l’hora dels adéus, i no és un adéu per un instant. Ho és per sempre. Afortunadament, la memòria és selectiva i només reté les coses més importants. Jo, que sempre he sigut un paio despistat, oblidadís, dispers en molts aspectes, guardaré els records més íntims del meu gran amic.

Al costat del Jose em considero una persona afortunada, molt afortunada. M’ha ensenyat a relativitzar les coses, a tenir sempre un somriure als llavis, a arreglar-ho tot amb una copa a les mans (i funciona!), a trobar el costat divertit dels problemes, a entendre’ns sense paraules. I quan hom aconsegueix això, l’entesa amb el gest, amb la mirada, amb el somriure, puc assegurar que s’arriba a un nivell de complicitat en què hi sobren les paraules.

Jose, amic meu, ahir jeies ja tranquil i em costava que les llàgrimes em sortissin. Avui sé que el que havia de plorar per tu ho vaig fer just fa un any, quan el malson va començar. Em vaig buidar, em vaig assecar. Dimarts va ser diferent, tot va ser com un final de pel·lícula sorprenent. Mai havia acomiadat ningú anant de “potes”, com a tu tant t’agradava, aixecant les cerveses en un gest tan noble com social, en el dringar dels gots i en el silenci compartit dels bevedors en engolir el calze.

Avui havies de fer 46 anys, i has hagut de marxar abans, a contracor, és clar. La Montse queda sola, tot i que és molt forta i té tants amics que li costarà desempallegar-se’ls de sobre. Té una cita amb cadascun de nosaltres per seguir el camí de l’amistat que amb tu va traçar ja fa tant de temps, un camí que no permetrem que es trenqui. I parlarem de tu, de l’Athleti, de les fotos que sempre et feia la Montse i t’hi obligava a sortir, de nosaltres amb tu, de la nostra amistat...

I sempre portaré al cor les expressions de les teves amistats de Bilbo i de Barakaldo: “así que vosotros sois los de Barcelona, joder, com os quería, por fin os conozco...” Això és el regal més gran algú pot rebre del seu amic, un regal que em fas tu a mi en el dia del teu aniversari.

T’estimo. Fins sempre.

L'ocell

Ben curiós el que avui m’ha succeït, i no és una metàfora, tot i que ben bé podria ser-ho. Seia en un banc esperant que la resta de companys arribessin per continuar la formació. A les mans duia una ampolla d’aigua de mig litre. En acostar-me-la als llavis per fer-hi un glop he vist com les branques d’un arbre es movien violentament, i de cop paraven en sec. Fixant-m’hi bé he pogut comprovar una taca negra  amb unes ratlles d’un blau fosc elèctric. Un ocell cap per avall estava atrapat i ja no es queixava. Una de les potes devia estar embolicada en una branca, però com? Resultava estrany.

Lluny del meu abast, mirava al meu costat alguna cosa amb la que pogués socórrer l’animal. Després d’una estona apareixia un noi amb una escala que deixava perquè vinguessin els de manteniment a treure l’ocell. Tot xerrant m’ha comentat que el pobre moixó ja estava enganxat a primera hora, és a dir, que ja feia tres hores que l’animaló lluitava per alliberar-se. Plegats hem decidit que nosaltres mateixos faríem el rescat, sense esperar més, tot i pensant que l’ocell ja devia tenir la pota trencada. Hem pujat per l’escala i ha començat a aparèixer la gent. El noi demanava unes estisores per tallar un fil que tenia enganxat a la pota, la causa de la seva desgràcia.

L’ocell alliberat no podia caminar ni volar. Mort de por, de cansament i de gana, amb prou feines sabia com fugir i amagar-se. L’hem deixat que es tranquil·litzés, darrera unes plantes se sentia segur, a resguard de les mirades de tanta gent.

La classe de LEAN ha transcorregut amb una pràctica un pèl llarga, en què la gent participava en un exercici. Mentre tots estaven debatent com reorganitzar les activitats de l’exercici, un servidor s’ha escolat per la porta i ha sortit a l’exterior. L’ocell ja no hi era. He eixamplant l’àrea de recerca i no hi he trobat cap senyal.

Amb el dubte he tornat a entrar a classe. Tothom seguia aportant idees i jo, aliè al que passava, volia imaginar-me que l’ocell havia aconseguit arrencar el vol. El vol de la supervivència, de la llibertat!

Sobre la llibertat

“…El món dels grans, els grandots o els ganàpies que deia l’àvia, de les obligacions, de les renyines, dels reganys, dels homes, sobretot dels homes que ho senyorejaven tot amb la seva grolleria, la seva brutícia, els seus esclops, la seva sorruderia... El món de les dones era més amable i graciós però no era autònom, girava sempre entorn dels homes: els seus àpats, les seves begudes, la seva roba, els seus sargits, les seves mudes, els seu humor, els seus canvis, les seves ordres, els seus convidats, els seus amics, la seva neteja, els seus silencis... Les dones no tenien temps per a elles, no podien parar en tot el dia de giravoltar en el cercle dels homes, tot el dia preparant l’arribada del homes, la sortida dels homes, l’absència dels homes , les necessitats dels homes... Algun dia, en algun moment, s’obria un espai en què coincidien dues o tres dones en un descans, uns minuts a mig matí, una estoneta a mitja tarda, a la nit, quan els homes sortien després de sopar o pujaven a dormir i deixaven soles les dones i la canalla, i aleshores es podien escoltar sospirs, rialles, confidències, secrets, laments, desitjos, recomanacions..., tot en veu baixa o a mitja veu, tot gairebé a cau d’orella, tot dit amb la mirada i l’atenció posada al graó de l’escala, a l’escletxa de la porta, a la llum de la finestra..., per por que no arribessin els homes i les atrapessin en aquella petita expansió gairebé obscena, en aquell petit descordament, en un lleu descans que no es mereixien perquè els homes treballaven de valent tot el dia i les dones només feinejaven, els homes treien tota la força a fora i es quedaven exhausts mentre que les dones només tenien traça i l’esforç que esmerçaven en les seves habilitats domèstiques, no arribaven més enllà de la seva falda o de l’amplària de l’aigüera. Però en aquests moments escassos i meravellosos, en aquests parèntesis imprevistos, en aquests instants de treva de la guerra que imposaven els homes amb la seva sola presència, els menuts, la canalla, els vailets, nosaltres, teníem l’oportunitat d’escoltar paraules noves, misterioses, brillants en la seva raresa, que copsàvem amb interès, sense que les dones se n’adonessin. De fet, els grans parlaven dels infants amb tota llibertat, deien el que havien de dir i callaven el que havien de callar, però en la frontera entre la llibertat total i el secret absolut hi havia una terra erma, deserta, en què de tant en tant queien senyals, queixes, crits, frases, comentaris... que passaven d’un costat a l’altre, de la banda de la llibertat a la del secret, abans de desaparèixer fosos a la foscor o dissolts en la lluminositat d’un dels dos pols, i gràcies a aquests moments, a aquestes paraules que ens remetien al nostre món d’ignorància i dependència, podíem intuir la grandària, la pesadesa i la complicació fascinant del món dels grans, del qual nosaltres ens trobàvem exclosos, apartats, preservats d’alguna manera...”

Pa negre, 2003

Emili Teixidor