Com si Moisès anés a buscar les taules de la
llei al Sinaí, el Yosi aparegué a l’escenari. La gran massa érem allà, a l’Ei
Two de Molins de Rei, cridant i victorejant un fastasma, un espectre que, com
el Cid, guanya les batalles ja mort, si més no sense vida.
Minuts abans, a fora fumàvem i bevíem. L’olor
del haixix em reconforta, sempre ho ha fet, és com una carícia al sentit de l’olfacte.
El Doble comentava l’edat del Yosi, 64, i les anècdotes que ha viscut seguint
el grup. Com si hagués olorat el nostre fum, sortí de l’hotel NH a fumar en la
solitud. No obstant, tan bon punt la seva figura travessava les portes de l’hotel,
l’efecte iman s’activava per atraure fans de tot tipus, edat i sexe. És la
grandesa del magnetisme, la magnitud dels ídols.
Els cossos que abarrotaven la sala es movien
amb el clàssic ball del rock, només que els cabells ja no obeïen els impulsos
del tors i del cap, car ja no hi eren. Jo anava amb la idea de veure seguidors
roquers del passat, de quan Los Suaves estaven en plena efervescència. Vaig
descobrir, però, que Los Suaves mai han parat, han seguit fent coses i per això
amb tots els panxuts mig calbs també hi havia joventut que seguia amb
entusiasme les lletres de les cançons. És a dir, que el que havia parat era jo,
no ells.
Tempus
fugit, això és inqüestionable. Ningú no podrà dir que
el Yosi no s’entrega en els concerts, que ho viu més que ningú, però el desgast
dels anys passen una factura que es paga segur, aquesta sí. A l’escenari, en la
tercera cançó va encendre el primer cigarret i ja no el deixà fins al final,
acompanyat d’un got de fosca beguda, potser coca-cola, potser sola. I ell
seguia cantant i movent-se d’un costat cap a l’altre. I cantava per nosaltres i
per a nosaltres, però la seva veu no volia sortir perquè potser preferia quedar
algun to per sota dels instruments. Jo, que recordava només els àlbums antics,
desconeixia la meitat dels temes i era incapaç de comprendre res. El públic
feia la resta, cantava per ell, i la guitarra magistralment tocada provocava els
deliris dels incondicionals, i dels meus.
No li retrec res, al contrari. És un deute que
tenia amb ells, amb Los Suaves. De jove els vaig admirar i de madur els he anat
a veure. Dono les gràcies d’haver-ho pogut fer, perquè molt em temo que tenim
Suaves per a ben poc. I admiro que en una entrevista en la TVG agafés un CD del
seu darrer treball “Adiós, adiós” i, dirigint-se a la càmera, instés al públic
a baixar-s’ho d’internet: “el que heu de fer és venir als meus concerts”. Tot
plegat sona a un comiat a través del títol i en presència, és a dir, no vol dir
adéu per telèfon, sinó cara a cara. Per això no heu de deixar d’anar al seu
darrer concert. El que no sabem és quin serà.
En el darrer bis, agafà la guitarra espanyola
i sonaren les notes pausades de “Siempre igual”. Com un himne, el públic, que
sabem tota la lletra, cantàrem fins al final, a una sola veu. La sortida de l’escenari
me l’estalvio, no importa. El que importa és que seguirà fins on pugui, mentre
tingui corda.
Gràcies Yosi!
Palabras para Julia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada